UNA KOINÉ CONTRA LA TROIKA. Expectacions al voltant de Syriza

Ahir va arribar el dia en què Syriza guanyà les eleccions gregues. Es com si hagués estat una predestinació. La Coalició d’Esquerra Radical i especialment la seva cara visible, Alexis Tsipras, han estat en la boca de tots els analistes polítics durant els últims mesos. Molt sonada va ser l’amenaça que, fa cosa d'un mes, van fer la Unió Europea i el Fons Monetari Internacional contra una hipotètica victòria electoral de Syriza. Res inesperat per al projecte que representa l’esmentada coalició.

Alexis Tsipras celebrant la victòria de les eleccions gregues

Tsipras ha comentat en més d’una ocasió que, del 1989 ençà, a l’espectre cultural europeu hi ha hagut dues ètiques rellevants: una ètica de l’economia i una ètica de la política. D’acord al lèxic gramscià, es tracta de postures que pugnen per l’hegemonia del continent tot dividint i transformant les estructures heretades, entre les quals hi trobem les relatives a les lluïtes engegades durant la Guerra Freda i diversos intents per coordinar els països europeus. Així i tot, des de fa un parell de dècades, l’ètica de l’economia ha estat l’imperant. Per tal de fer-li front, Syriza ja ha proposat un seguit de mesures que mirarà de dur a terme des del govern. Gairebé tot està per fer.

Cal assenyalar que, més enllà de Syriza y el complex estat actual de la societat hel·lena, Tsipras sembla ser un punt de trobada efectiu per una Europa alternativa. D’una banda, és el líder oficial de l’Esquerra Europea, amb la seva corresponent posició al Parlament Europeu. Però, no obstant això, també cal entendre-ho com un símbol d’esperança transversal a nivell ideològic. Per exemple, si ens ho mirem des del Regne d’Espanya, podem observar com els partits opositors al borbonisme (IU, ICV, Podemos, Compromís, Més, etc.) n’han fet de la victòria d’ahir una cosa pròpia. Alguns d’aquests partits ni tan sols pertanyen oficialment a l’Esquerra Europea, la qual cosa és si més no simptomàtica. D’altra banda, però, des d’una perspectiva que desborda les forces parlamentàries actuals, Tsipras també podria esdevenir el símbol de quelcom més ampli i discutit pels filòsofs europeus des de fa més d’una dècada.

Alexis Tsipras amb Oliver Stone i Slavoj Zizek

El debat filosòfic-polític actual sobre la qüestió europea arrela amb l’hipotètic paper que li corresponia a Europa sota la narrativa de “la guerra contra el terror”. En aquest debat, intel·lectuals com Étienne Balibar, Jürgen Habermas i Jacques Derrida van apuntar la urgència de replantejar el lloc d’Europa en els processos de globalització, tot amb la voluntat de construir un espai independent del hard power i el soft power connivents amb la superpotència nord-americana. Eren temps del Trio de les Açores. D’aleshores ençà, el debat s’ha anat matisat amb propostes com ara “llatinoamericanitzar” Europa (Chantal Mouffe), fer un contrapoder “llatinoeuropeu” (Giorgio Agamben), un “eurochavisme” (Gianni Vattimo) o bé reformular la Unió Europea amb una Thatcher d’esquerres al capdavant (Slavoj Žižek). El debat segueix obert i cada cop aplega més interessos i detalls.

Val a dir que tot aquest debat ha estat ben present a Barcelona. Al respecte podem recordar el cicle “En comú”, organitzat ara fa dos anys pel CCCB (amb participants com l’Ülrich Beck, Peter Burke o Josep Ramoneda, entre d’altres), i el cicle “D. O. Europa” que, sota l’auspici de l’Ajuntament de Barcelona, l’any passat es va dur a terme al Born Centre Cultural (on Mònica Terribas entrevistà Zigmunt Bauman, Aleksandra Kania, Susan George, Saskia Sassen, Sami Naïr i Orhan Pamuk).

Tant els mitjans de comunicació com les forces parlamentàries i els filòsofs han cultivat un quadre on la victòria de Syriza genera una forta expectació. Amb tot, reprenent l’expressió de Tsipras, la irrupció d’una ètica de la política hauria de trencar la inèrcia per la qual els europeus han interioritzat que fer política és poca cosa més que imitar les ONG (la qual cosa potser li fa competència a l’Església, però incomoda ben poc a la Troika). Per dir-ho amb Max Weber: una ètica de la política ha de correspondre’s amb l’ètica de la responsabilitat, no pas (merament) de la convicció.